Deixa'm ser-hi..

Pido disculpas a mis queridos visitantes hoy, porque voy a ser algo descortés, pero en este caso es necesario y me salto por ello todo el "protocolo establecido".

No hablaré de D/s ni nada parecido, y lo haré en catalán porque la ocasión lo merece. Espero lo comprendáis.

____________________________________________________________________________

Sé que aquestes paraules no serviran de gaire, segurament de res, però no em puc quedar impassible sabent que estàs patint.

Et faràs la forta, em diràs que no passa res, guardaràs els teus sentiments per deixar-los sortir quan estiguis sola, ploraràs recolzada al coixí i desitjaràs que estiguin al teu costat en silenci per compartir el teu patir, tot i que no sabràs com demanar-ho. Aquests sentiments contradictoris, de voler i no voler....

Segurament també en aquest mateix moment et sentiràs culpable d'estar compadint-te de tu mateixa perquè la teva rectitud sempre et fa veure que hi ha gent pitjor i sents que no està bé queixar-nos.

Segur que tens raó, però que els demés pateixin no significa que tu no ho estiguis fent, no vol dir que no hagis de deixar el dolor sortir de tu. Per això, els demés no estaran millor i en canvi no treure-ho si fa que l'angoixa et posseeixi més temps.

Hem passat molt juntes, des d'aquells dies en que les nostres preocupacions eren les petites guerres al pati, les profes que ens feien la vida impossible o els mals entesos entre infantils amistats, i com amb els anys hem hagut d'afrontar nous reptes que es presentaven per recordar-nos que aquesta vida no es sempre fàcil, però també per fer-nos veure que hem seguit endavant tot i el dolor, i per mostrar-nos que cal seguir per veure com ens sorprendrà el que vindrà després.

Sóc conscient que necessites estabilitat, i que aquest nou cop encara et fa trontollar més sobre la petita corda en que estem caminant a diari. Sents l'abisme en ocasions molt pròxim a tu, sé que se sent en aquests moments, però deixa'm dir-te que si allargues mínimament la ma, trobaràs la meva, la podràs agafar fort i seguir caminant per aquesta inestable corda que es la vida.

Jo també camino per una de semblant, però quan em sento recolzada no tinc necessitat de mirar abaix, i no noto la corda sota el meus peus, perquè em sento segura, sento que puc donar un altre pas i moltíssimes ocasiones has estat tu la que així m'has ajudat.

Encara que no vulguis o no sàpigues com fer-ho no et deixaré sola, respectaré el teu silenci sempre que em prometis que a la mínima que ho necessitis allargaràs la mà, sino ho fas així, pensa que em tindràs com una enganxina donant-te la tabarra...

Només puc dir-te...em tens...deixa'm estar al teu costat si us plau...deixa'm ser-hi...

Una forta abraçada